Seguint l’estela deixada per l’anècdota del petó de la mort que us narràvem fa algunes setmanes, avui relatem una altra de les perícies del pilot italià a l’Autòdrom Terramar.
A pesar de obtenir la major part dels seus èxits esportius pujat a un Alfa Romeo P3, Tazio Nuvolari va tenir una brillant carrera en el motociclisme. El pilot italià va obtenir fins a noranta-cinc victòries en circuits de tot el món entre 1924 y 1930, al volant d’una Bianchi 350, la mítica Freccia Celeste (La fletxa blau cel). Tanmateix, una de les seves majors fites sobre una moto, la que li va fer valdre el sobrenom de il mantovano volante (el mantuà volador), va tenir lloc a l’Autòdrom Terramar…
Tenim constància, tal i com explicàvem a l’anterior article, de que a Tazio Nuvolari li agradava entrenar a l’Autòdrom Terramar. El pilot, que sovint corria en una Borgo, delectava als espectadors amb acrobàcies espectaculars. Així, i com si d’una half-pipe es tractés, l’italià prenia la corba nord del circuit en una trajectòria tangencial, saltant alguns metres per sobre de la corba… La perícia que requereix una maniobra d’aquest estil –tenint en compte que, en el cas de l’Autòdrom Terramar, no existeix una pendent de retorn-, la fa molt difícilment imitable.
No hi ha cap mena de dubte que Nuvolari fou, per la seva destresa i la seva inventiva, tot un astre de la seva generació. Un home que, com el mateix Enzo Ferrari recordaria a les seves memòries, era tota una caixa de sorpreses: “La primera vegada que vaig conèixer al Nuvolari, va ser davant de la Basílica de San Apolinario, a Classe, prop de Ravena, durant la celebració del 2º circuit del Savio. En un primer moment no vaig tenir en compte aquell homenet petit i prim, però durant la carrera, em vaig donar compte de que aquell homenet va ser l’únic que em va posar dificultats, i ben poc li va quedar per arrabassar-me la victòria”.
[/fusion_text][/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]