L’Autòdrom de Terramar va ser un projecte que, en el seu dia, va ser qualificat d’innovador i que va suposar el primer contacte de la societat catalana i espanyola amb els circuits automobilístics, un esport que tot just acabava d’irrompre. Però, per què l’Autòdrom es va fer en els terrenys del Clot d’en Sidós, en el terme municipal de Sant Pere de Ribes i a tocar de Sitges?
La raó que explica aquesta tria és clara: l’Autòdrom era un peça destacada de l’engranatge del projecte de la ciutat – jardí de Terramar, impulsada per l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. El mateix Armengol va ser també el promotor de l’Autòdrom.
La creació de la ciutat – jardí de Terramar consistia en importar els models residencials de Niça i la Côte d’Azur entesos com uns espais de benestar i glamur banyats pel càlid temps que aporta el Mediterrani. Però si els destinataris de la Riviera francesa eren els britànics i centreeuropeus que hi acudien a la recerca del bon temps, en el cas de Sitges, el projecte es va enfocar a la gent de Barcelona. El ferrocarril i el motor havien facilitat el moviment interterritorial i les classes benestants de la ciutat experimentaven els seus inicis en l’idil·li amb l’estiueig, fos en àrees termals de la Catalunya interior o també a la costa. Sitges es va convertir en una de les destinacions preferides.
En el tombant de segle, la vila havia viscut moments de progrés, gràcies, per una banda, al retorn dels coneguts com americanos (sitgetans que havien anat a fer les Amèriques, especialment a Cuba, i que en tornar havien construït cases i palauets amb certa majestuositat) i, per una altra, a l’arribada de Santiago Rusiñol, que va convertir la població en una de les capitals del Modernisme.
En aquest context, Sitges va començar a atraure les mirades dels sectors més cultes i adinerats de la societat barcelonina. El 1916 es va obrir el primer hotel turístic de l’Estat espanyol (l’Hotel Subur) i el 1918 es va acabar el conjunt de Maricel, una de les obres arquitectòniques més rellevants del Noucentisme català, que acollia la important col·lecció d’art hispànic de Charles Deering. Moltes coses començaven a passar ja a Sitges. Cultura, turisme i oci es donaven la mà en una aliança que s’ha mantingut intacta un segle després.
La creació de la ciutat – jardí s’entén com el desenvolupament residencial d’una zona de platja per passar els estius i altres períodes de l’any. L’any 1919 van començar les obres de la urbanització, a tocar del mar i que aportava continuïtat pel sud a Sitges. La zona
havia estat fins aleshores dunes de sorra, vinyes o sínies. El conjunt residencial es va erigir acompanyat de la construcció del Passeig Marítim, d’1,5 quilòmetres de llargada i que aportava continuïtat al Passeig de la Ribera, també arran del mar.
El projecte urbanístic va ser impulsat per la societat Parques y Edificaciones i contemplava que les residències que s’havien de construir eren de notables dimensions i en parcel·les que podien disposar de jardins complementaris. Això va fer que Terramar fos un ampli territori on es van plantar pins, baladres i altres espècies, que van aportar un paisatge verd que encara avui el distingeix.
Però el projecte urbanístic anava més enllà i responia als cànons estètics, però també conceptuals del Noucentisme. Per aquest motiu, Armengol va idear espais d’oci en la mateixa zona, per nodrir-los d’activitats que en aquells moments estaven en projecció social. L’Autòdrom en va ser un d’ells. Però no l’únic. El 1923, el mateix any d’inauguració del circuit, es van obrir els Jardins de Terramar, una àmplia zona de passeig amb varietats d’espècies vegetals i llacs artificials, que encara avui constitueix un espai de pau i benestar.
També el mateix 1923 van començar les obres de l’hotel Terramar Park, tot i que trigarien deu anys en acabar-se per diversos problemes financers, que també van afectar al desenvolupament de la urbanització. Davant l’hotel es va projectar un casino, en uns espigons guanyats al mar, però que mai no acabaria d’executar-se. El que sí que es va fer va ser el camp de golf, inaugurat el 1927, i les pistes de tennis que hi havia entre aquest espai i l’hotel.
Completant el conjunt de les promocions urbanístiques i d’oci, la societat va promoure una revista cultural, batejada amb el nom de Terramar, publicació quinzenal d’Art, Lletres i Deports, i que va dirigir l’activista cultural Josep Carbonell i Gener. La revista, editada en 1919 i 1921 va ser un espai de diàleg, reflexió i difusió de les arts i també una plataforma promocional per a la urbanització, que d’aquesta manera es dotava, a més de prestigi social, d’un accent cultural que il·lustrava la dimensió i l’abast del projecte.
. 
En les imatges: a l’esquerra, l’hotel Terramar Palace en el seu disseny noucentista original. A la dreta, les pistes de tennis i xalet del nou club de golf