La vida de l’Autòdrom Terramar com a circuit va ser intensa i emocionant, però curta. Construït en només deu mesos i inaugurat el 1923 com un element complementari a la ciutat – jardí Terramar, el circuit va acollir el Gran Premi d’Espanya d’automòbils i va ser també escenari de diverses competicions del flamant món del motor: a més de cotxes en diferents categories de cilindre, hi van rodar també motos, voiturettes i autocicles. Més endavant, ho farien bicicletes i, fins i tot, una avioneta.
Però la intensitat del calendari dels primers moments no es va poder mantenir gaire temps per diverses raons, tant de les característiques de la pista com problemes econòmics de la societat promotora. En els anys següents, a l’Autòdrom es van continuar fent competicions del motor, però la majoria van ser de motos i cada cop més esporàdiques. A més, el circuit va canviar de propietaris en diverses ocasions. Les dues darreres van ser Margarida de Udaeta (l’any 1952) i Maria Teresa Lloret (el 1956). D’aquests anys també són les últimes competicions a la pista del circuit.
Les bicicletes i les motos van ser les protagonistes d’aquestes darreres curses –els anys 1954, 55 i 56–, així com una singular cursa entre dos cotxes últim model. Les competicions de velocitat d’automòbils ja feia temps que s’havien deixat de fer, ja que els pronunciats peraltes de les dues corbes eren un elevat risc per a la seguretat dels vehicles, els conductors i el mateix públic.
Aquests tres últims anys d’activitat a l’Autòdrom van tenir un impacte notable, ja que el circuit va ser escenari de dues etapes de la Volta Ciclista a Catalunya. L’organització de la prova va designar una delegació local (el 1954 integrada per gent de Sitges i el 1956, mixta entre Sitges i Sant Pere de Ribes), que es va cuidar dels aspectes logístics, tècnics i socials. En tots dos anys, les proves van resultar un èxit, segons va subratllar l’organització de la Volta, en mans de la històrica Unió Ciclista de Sants.
I aquesta renovada projecció del circuit va suposar que entitats, tant d’àmbit català com local, hi pensessin en l’equipament per a promoure noves proves. Així va ser com el 22 de maig de 1955, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) va situar l’Autòdrom com una de les parades en la seva Volta a Catalunya en Automòbil, que anava de Barcelona a Andorra i tornava per Lleida, Tarragona i el mateix Terramar.
Una setmana després, la Penya Ciclista Maricel i el Moto Club Sitges, amb el patrocini de Pirelli, van organitzar diverses proves a l’Autòdrom, sota la crida Grandes carreras de velocidad de motos comerciales. Hi van prendre part diversos pilots de motos, entre els quals el campió de l’any 1925 Ignasi Macaya.
La cita va tenir diverses curses: velomotors de 75 centímetres cúbics, motocicletes de 100, 125, 250, 350 i 500. També n’hi va haver una de motocicletes comercials de 250 cc i una singular competició entre dos automòbils esportius de l’època: un Mercedes 500 SL i un Ford Thunderbird, dos coupés estrenats el 1954 i 55, respectivament i que constituïen una atracció només el fet de poder-los contemplar aturats.
Les motos que van competir van ser de les marques Derbi, Montesa, Ossa i Sanglas, entre d’altres. Es tractava de companyies catalanes, que en aquells moments es trobaven en plena expansió, gràcies a la progressiva popularització de les dues rodes entre amplis segments de la població.
Sense que ningú en fos conscient, aquell 29 de maig de 1955 es van viure les últimes competicions del motor a l’Autòdrom Terramar. Pocs anys després, les instal·lacions mantindrien vida, però activitat agrícola i ramadera, que, tot i el contrast amb els anys de les competicions, va permetre mantenir la seva estructura. Fins que recentment el circuit ha reprès la seva activitat original, en aquest cas com a escenari per a marques i companyies per a activitats promocionals.