El 28 d’octubre de 1923, aviat farà cent anys, es va llevar plujós i amb vent a Sant Pere de Ribes i a Sitges. El microclima que aporta la ubicació d’aquestes poblacions i la protecció que exerceix el massís del Garraf va desaparèixer aquell dia dels mapes, malgrat que la jornada feia setmanes que estava posada en vermell en el calendari, ja que era la data d’inauguració de l’Autòdrom de Terramar. El mal temps, però, no va ser cap impediment per a que una gernació de gent arribada de diferents punts es concentressin en el nou circuit automobilístic, el primer que es construïa a l’Estat espanyol.
La festa inaugural, a banda dels actes protocol·laris –que van ser diversos en diferents punts–, va tenir l’al·licient d’un sòlid programa de curses que es va celebrar durant tota una setmana. Bòlids, motocicletes i voiturettes van ser els protagonistes de les diferents curses –de diferent distància, però totes elles de llarga durada–, que van despertar l’atenció d’un públic neòfit en la matèria i captivat per unes competicions i vehicles que, en la majoria de casos, eren el primer cop que presenciaven en directe.
La cursa del dia inaugural, diumenge 28, va ser per als automòbils de 2 litres, que ja en aquells moments assolien una velocitat considerable. Aquesta competició va estar batejada com a Campionat d’Espanya i consistia en realitzar 350 voltes al circuit. El guanyador va ser el pilot francès Albert Divo, que amb el seu Sunbeam va fer el recorregut en 2 hores, 48 minuts i 8 segons, a una mitjana de velocitat de 142,8 quilòmetres per hora. Amb la seva victòria, Divo –que durant els anys 20 va assolir altres triomfs en competicions internacionals i que el 1950 va disputar les 24 hores de Le Mans– es va endur la Copa del Rei, la de l’ambaixador d’Itàlia, la Copa Omnia, la del RACE i la del Cercle del Liceu. A més, va obtenir 50.000 pessetes.
El segon classificat va quedar ben a prop: va ser el comte Zborowsky al damunt d’un Miller, que va trigar només 50 segons més (2h, 48’, 58’’), a una velocitat mitjana de 142,16 quilòmetres per hora. Zborowsky va obtenir la copa del RACC, mentre que el tercer classificat –de cognom Carreras–, va quedar a una distància notable: 3h, 26’, 55’’ i una velocitat mitjana de 116 quilòmetres per hora.
L’endemà el protagonisme va ser per a les motocicletes, que van competir en tres categories diferents. Als 1.000 centímetres cúbics, el recorregut era de 400 quilòmetres, que el primer classificat, Joaquim Vidal, va fer 3 hores 38 minuts i 10 segons amb la seva Indian. El segon classificat, amb la mateixa marca de motocicleta, va quedar a onze minuts.
En categoria de 500 cc, el guanyador va ser el francès René Guillard amb una Peugeot, que va fer els 350 quilòmetres en 2h, 46’, 31’’, mentre que la prova de 350 cc va guanyar Isacco Mariani amb una Garelli, que va recórrer els 300 quilòmetres en 3h, 6’, 36’’.
L’1 de novembre, diada de Tots Sants, era el dia de la cursa d’autocicles i voiturettes, però la intensa pluja i vent van obligar a desplaçar la prova a l’endemà. En la primera prova es va imposar Robert Benoist amb un Sunbeam, que va fer els 400 quilòmetres en 3h, 15’, 51’’, amb una mitjana de velocitat de 123,2 quilòmetres per hora, mentre que la categoria de voiturettes va estar marcada per una ajustada victòria de Dario Resta, que va fer les 300 voltes a l’oval en 4h, 22’, 11’’, només una dècima de segon abans que Albert Divo. Tots dos corrien amb un Talbot.
Encara hi hauria més curses, com per exemple les protagonitzades diumenge 4 de novembre, que van comptar amb la participació de l’inigualable Tazio Nuvolari, que seria conegut poc després com Il Campeonissimo per les seves victòries, tant en motocicleta com automòbil.
L’intens programa de la primera setmana de l’Autòdrom de Terramar evidenciava l’enorme expectació que va despertar la seva construcció (executada en només 300 dies) i l’emergent passió que començava despertar el món del motor. Hi hauria encara més curses els anys següents, tot i que la seva vida com a circuit va acabar sent més curta del desitjat.
